Cada vegada més, l’estructura dels pobles i de les ciutats està evolucionant i modificant-se d’acord amb les necessitats i interessos de les persones adultes, oblidant les necessitats dels més xicotets. La societat del consum, l’augment de la utilització dels vehicles, etc., han sigut elements clau en la creació de pobles i ciutats més urbanes, que han provocat la disminució d’espais de joc per als xiquets i l’augment del perill.
En l’actualitat, els xiquets no poden eixir lliurement als carres pels riscs que existeix. La majoria d’ells acudeixen a l’escola o als parcs acompanyats dels adults i no juguen als carrers pel tràfic. Per tant, la falta d’espai i el control que els adults exerceixen sobre les accions dels xiquets no permeten la vivència d’experiències pròpies d’aventura, d’experimentació, d’investigació, etc.
Per a evitar tot açò, Tonucci planteja la creació de “la ciudad de los niños”, una ciutat on es tinga en compte les necessitats d’aquests, on hi haja més espais públics per a poder jugar, etc. Aquesta proposta sembla interessant perquè els xiquets necessiten jugar i eixir de casa sense que l’adult els acompanye i els vigile. Però, al mateix temps, pense que si volem que els xiquets isquen al carrer a jugar i que, a més ho facen lliurement, hem de canviar també la mentalitat dels adults, ja que aquests prefereixen que els seus fills acudisquen a activitats extraordinàries que resten temps al joc o els protegeixen tant que no els deixen actuar com ells volen. Aleshores, si es creen espais per als xiquets però no es canvia el pensament, aquests espais quedaran vuits.
En primer lloc, voldria dir que estic d’acord amb alguns aspectes que ha comentat Mar.
Doncs, al igual que ella, jo també pense que els pobles i les ciutats han sigut construïdes i, posteriorment, modificades tenint solament en compte un tipus de persona: els adults.
D’aquesta manera, podem observar que els carrers de les ciutats o dels pobles en els quals vivim, escassament poden satisfer les necessitats dels més menuts, ja que hi ha pocs espais destinats als jocs d’aquests.
A més, l’augment de la circulació de vehicles ha provocat que aquests espais encara siguen més reduïts i que els pares no deixen eixir als seus fills sols al carrer per a poder jugar i gaudir amb els seus amics.
Respecte al projecte que planteja Tonucci anomenat "La ciutat dels xiquets", m’agradaria dir que em sembla una proposta bastant interessant i bona, ja que amb l’ajuda i els consells dels xiquets podem aconseguir que els nostres pobles i ciutats disposen d’espais i recursos per a poder satisfer les necessitats de qualsevol persona.
No obstant això, m’agradaria afegir que aquest projecte em sembla una mica difícil de portar a terme perquè comporta una gran despesa econòmica i perquè la majoria de persones, segurament pensarà que els xiquets ja tenen suficient amb els parcs per a poder jugar.
Hola xiques! Com esteu? He llegit l'article de Tonucci i dir-vos que estic totalment d'accord amb cada paraula que escriu aquest autor en aquest text.
Recordeu vosaltres quan ereu menudes?jo si, podia eixir al carrer sense cap perill, gaudia jugant al parc, als jocs tradicionals com per exemple el de botar la corda, a les "palmadetes", a amagar-nos... Gaudia de ser lliure per els carrers del meu poble. Però avui en dia tot açò ha anat canviant. Els nostres carrers estan replets de perill, d'inseguretats, i a més a tot açò hi ha que afegir que els pares d'avui en dia l'única cosa que volen és apuntar als seus fills a classes extraescolars perquè com diuen ells "no siguen un fracàs en la vida".
Pense que hauríem de parar-nos uns minuts a pensar que és el que ells realment volen, i veure la ciutat des de la perspectiva dels xiquets.
L'autor d'aquest article, Francesco Tonucci,ens comenta que actualment les ciutats estan pensades per als adults sense tindre en compte les necessitats dels més menuts.
Els pares sempre acompanyen als seus fills quan aquests volen eixir al carrer per a vigilar-los, ja que no es fien que vagen sols pels rics que existeixen.
Per a fer front a aquest problema, Tonucci planteja un projecte anomenat " La ciudad de los niños" a fi que els xiquets tinguen autonomia i puguen eixir al carrer a jugar sense la vigilancia de l'adult. Per això, es necessari reduïr el trànsit de vehicles i com no, habilitar nous llocs destinats per a xiquets.
Pense, que és una vertadera llàstima no jugar com nosaltres jugavem quan erem menudes, és a dir, al carrer i recordant els jocs tradicionals, cosa que actualment s'està perdent.
Primer que res, pense que quan som menut, jugar al carrer ho és tot, comparteixes experiències i vivències entre els teus iguals, els nenes poden desahogar-se, botar, correr, respirar l’aire del carrer… Al carrer, els nens, sense adonar-se’n ja fan exercici, sense la necessitat d’acudir a clases extraescolars, sense un monitor que els guie i sense gastar diners els pares.
Pense que és imprescindible per a l’aprenentatge i el desenvolupament d’un xiquet, però, ens hem de preguntar: ¿Tal i com està la societat d’avui en dia, podríem plantejar-nos deixar els nostres fills jugar al carrer sense preocupar-nos?
És clar que no, la societat ha canviat, i ha anat evolucionant conforme els interessos dels ciutadans. Existeixen poques zones de joc i a més, ha augmentat el perill tant en els pobles com en les ciutats. Els pares no deixen al xiquet ni un minut sol, i jo ho entenc.
Per tant, com bé afirma Tonucci, deuríem canviar l’estructura de les ciutats creant mes zones de joc per als xiquets, però sobretot, també deguem canviar la mentalitat dels mes majors, doncs, si no canviem la nostra forma de pensar, per molts llocs que es construeixquen, no tindràn cap validessa.
Cada vegada més, l’estructura dels pobles i de les ciutats està evolucionant i modificant-se d’acord amb les necessitats i interessos de les persones adultes, oblidant les necessitats dels més xicotets. La societat del consum, l’augment de la utilització dels vehicles, etc., han sigut elements clau en la creació de pobles i ciutats més urbanes, que han provocat la disminució d’espais de joc per als xiquets i l’augment del perill.
ResponEliminaEn l’actualitat, els xiquets no poden eixir lliurement als carres pels riscs que existeix. La majoria d’ells acudeixen a l’escola o als parcs acompanyats dels adults i no juguen als carrers pel tràfic. Per tant, la falta d’espai i el control que els adults exerceixen sobre les accions dels xiquets no permeten la vivència d’experiències pròpies d’aventura, d’experimentació, d’investigació, etc.
Per a evitar tot açò, Tonucci planteja la creació de “la ciudad de los niños”, una ciutat on es tinga en compte les necessitats d’aquests, on hi haja més espais públics per a poder jugar, etc. Aquesta proposta sembla interessant perquè els xiquets necessiten jugar i eixir de casa sense que l’adult els acompanye i els vigile. Però, al mateix temps, pense que si volem que els xiquets isquen al carrer a jugar i que, a més ho facen lliurement, hem de canviar també la mentalitat dels adults, ja que aquests prefereixen que els seus fills acudisquen a activitats extraordinàries que resten temps al joc o els protegeixen tant que no els deixen actuar com ells volen. Aleshores, si es creen espais per als xiquets però no es canvia el pensament, aquests espais quedaran vuits.
Hola xiques!!
ResponEliminaEn primer lloc, voldria dir que estic d’acord amb alguns aspectes que ha comentat Mar.
Doncs, al igual que ella, jo també pense que els pobles i les ciutats han sigut construïdes i, posteriorment, modificades tenint solament en compte un tipus de persona: els adults.
D’aquesta manera, podem observar que els carrers de les ciutats o dels pobles en els quals vivim, escassament poden satisfer les necessitats dels més menuts, ja que hi ha pocs espais destinats als jocs d’aquests.
A més, l’augment de la circulació de vehicles ha provocat que aquests espais encara siguen més reduïts i que els pares no deixen eixir als seus fills sols al carrer per a poder jugar i gaudir amb els seus amics.
Respecte al projecte que planteja Tonucci anomenat "La ciutat dels xiquets", m’agradaria dir que em sembla una proposta bastant interessant i bona, ja que amb l’ajuda i els consells dels xiquets podem aconseguir que els nostres pobles i ciutats disposen d’espais i recursos per a poder satisfer les necessitats de qualsevol persona.
No obstant això, m’agradaria afegir que aquest projecte em sembla una mica difícil de portar a terme perquè comporta una gran despesa econòmica i perquè la majoria de persones, segurament pensarà que els xiquets ja tenen suficient amb els parcs per a poder jugar.
Què penseu vosaltres?
Hola xiques! Com esteu?
ResponEliminaHe llegit l'article de Tonucci i dir-vos que estic totalment d'accord amb cada paraula que escriu aquest autor en aquest text.
Recordeu vosaltres quan ereu menudes?jo si, podia eixir al carrer sense cap perill, gaudia jugant al parc, als jocs tradicionals com per exemple el de botar la corda, a les "palmadetes", a amagar-nos... Gaudia de ser lliure per els carrers del meu poble. Però avui en dia tot açò ha anat canviant. Els nostres carrers estan replets de perill, d'inseguretats, i a més a tot açò hi ha que afegir que els pares d'avui en dia l'única cosa que volen és apuntar als seus fills a classes extraescolars perquè com diuen ells "no siguen un fracàs en la vida".
Pense que hauríem de parar-nos uns minuts a pensar que és el que ells realment volen, i veure la ciutat des de la perspectiva dels xiquets.
Hola xiques!!
ResponEliminaL'autor d'aquest article, Francesco Tonucci,ens comenta que actualment les ciutats estan pensades per als adults sense tindre en compte les necessitats dels més menuts.
Els pares sempre acompanyen als seus fills quan aquests volen eixir al carrer per a vigilar-los, ja que no es fien que vagen sols pels rics que existeixen.
Per a fer front a aquest problema, Tonucci planteja un projecte anomenat " La ciudad de los niños" a fi que els xiquets tinguen autonomia i puguen eixir al carrer a jugar sense la vigilancia de l'adult. Per això, es necessari reduïr el trànsit de vehicles i com no, habilitar nous llocs destinats per a xiquets.
Pense, que és una vertadera llàstima no jugar com nosaltres jugavem quan erem menudes, és a dir, al carrer i recordant els jocs tradicionals, cosa que actualment s'està perdent.
Hola xiques!
ResponEliminaEstic totalment d’acord amb el que heu comentat.
Primer que res, pense que quan som menut, jugar al carrer ho és tot, comparteixes experiències i vivències entre els teus iguals, els nenes poden desahogar-se, botar, correr, respirar l’aire del carrer… Al carrer, els nens, sense adonar-se’n ja fan exercici, sense la necessitat d’acudir a clases extraescolars, sense un monitor que els guie i sense gastar diners els pares.
Pense que és imprescindible per a l’aprenentatge i el desenvolupament d’un xiquet, però, ens hem de preguntar: ¿Tal i com està la societat d’avui en dia, podríem plantejar-nos deixar els nostres fills jugar al carrer sense preocupar-nos?
És clar que no, la societat ha canviat, i ha anat evolucionant conforme els interessos dels ciutadans. Existeixen poques zones de joc i a més, ha augmentat el perill tant en els pobles com en les ciutats. Els pares no deixen al xiquet ni un minut sol, i jo ho entenc.
Per tant, com bé afirma Tonucci, deuríem canviar l’estructura de les ciutats creant mes zones de joc per als xiquets, però sobretot, també deguem canviar la mentalitat dels mes majors, doncs, si no canviem la nostra forma de pensar, per molts llocs que es construeixquen, no tindràn cap validessa.